dimarts, 25 d’agost de 2015

MÈXIC

i l'exili català


...)     

Jo he estat sempre un immigrant, foraster
en un país que no tenia obligació de fer espforços per comprendre'm: l'obligat a esforçar-me era jo, i, si no ho vaig aconseguir , meva fou la culpa. Hi vaig arribar que el país aquell no em necessitava per a res, i a mi, en canvi, em feia molta falta que m'obrís les portes.
Els comptes que s'han fet després, de si el país va obtenir beneficis amb la meva presència  (vull dir la ''nostra'', la dels refugiats en general ) no serveixen de gran cosa. La meva opinió és quie el país hauria fet igualment el seu camí sense nosaltres, però tampoc no el vam entrebancar. I si en algun aspecte vàrem significar  un ajut , ja ens tocava ben bé fer-ho , no seria gens correcte  de voler passar-los factura.
             Penso que la qüestió és molt senzilla. Quan algú ha d'abandonar la seva terra per qualsevol causa i en troba una altra que li sembla més convenient per a viure-hi, no més te dues opcions raonables : quedar-s'hi del tot , amb cos i ànima, o anar-se'n amb el seu enyorament a coll, tornar acasa si és que la nova li resulta incòmoda per a l'esperit. Voler convertir-se en un activista permanent de la nostàlgia és un mal negoci que aboca a balanços desoladors.                  
 (....




 . Mèxic és un país gran , en molts sentits .


Pere Calders 
a
l'introducció 
de 
L'ombra de l'atzavara 

Foto
nA 
Rosa ArtíS en Pere Calders  a  Mèxic 1944


per
 la família Robert

aDg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada