divendres, 23 d’abril de 2010

Ultimes preguntes sobre la Berbèrova


Avui m'he acabat 'El subratllat és meu ' i he acabat exaust.
Com després d'una nit d'amor inabastable.Com quan surts d'una relació impossible ,que vols estar un temps tot sol i aïllat.
Aquesta autobiografia és ,crec molt a pesar seu, massa intensa, tot reconeixen però que la darrera part del llibre perd part de la seva força.
Perquè la part final tot i ser molt bonica també, al comparar-se amb l'anterior sembla tramposa,i destil.la un punt de sensibilitat i paisatgisme exagerat,sense més.
Com si no ens volgués parla més d'ella.Com si volgués fer una novel.la més.
I és que per molt que ella mateixa durant tota l'autobiografia defugi de les sensacions fàcils, dels dramatismes exagerats , o de les situacions massa sòrdides ,i tot i ser de ferro com també li diu el seu company, no pot evitar que el relat s'impregni de la dura vida real , que el fa tremendament creíble i pertant encara més extraordinari. Però, què és el qué el fa més enigmàtic, allò que explica o allò que amaga ? Com és que no diu res del seu ultim matrimoni ? Perqùe no torna a parlar mai més dels seus pares ? Perquè el seu segon marit només surt amagat sota unes inicials ?
Segur que són preguntes sense importància , però que demostren part de la seva personalitat.
Tot i així el més meravellós del llibre és com pot fent-se sentir , en només 500 pagines el real pàs del temps, com pot fer també d'una colla d'amics una història universal , i com pot fer de la vida d'una dona un exemple intemporal.

I una darrera pregunta ...es pot enamorar el lector de la escriptora ? o serà també un altre amor inmpossible...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada