PAREU TOTS ELS RELLOTGES !!!

per al Joan Carles

'Belda'

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,

doneu al gos, perquè no bordi, l'os més suculent,

silencieu els pianos, i amb timbals amortits

emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge : el meu amic ha mort ;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els gaurdes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, els sud, l'est i l'oest,
el treball setmanal i el  descans de diumenge,
migdia i mitja nit , paraules i cançons.
Jo em creia que l'amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles , ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.



W.H.Auden
Stop all the clocks
1936


traducció de l'anglès al català de Salvador Oliva 

Amic,

Ja estàs al paradís ?
Vius ja en aquell món on encara no hi som ? 

( o potser si que hi som tots amb tu asseguts, 
entaulats com sempre, reunits al voltant d'un marmitako o 
un shwaharma o allò que ens fos donat, i bevent  i bevent i 
rient i abraçant-nos com mai no haurem fet prou).  
Vius ja en el paradís, amic ? 
El món que a nosaltres encara ens és vetat.  
Allà on tu ara hi ets i nosaltres tant temem. 
Li  tenim por amic, perquè encara no entenem, 
de tot allò que tu ja en saps i nosaltres no sabem 
que algun dia com tu en coneixerem de l'amor la veritat. 
I  és per això , amic;  i només per això que tenim por i plorem . 
I tu ens somrius, com sempre has fet, des del  teu coneixement 
de tot allò que tu ja en saps i nosaltres encara no sabem . 
És un somrís feliç, el somrís que només té 

qui és  ( i així ho saps )
un 

home
bo 
de de-
bo,

                               gràcies per tot, 

                                 gràcies per 

         tu

amic.

de l'Arnau al Belda,

SALIMA GHEZALI I GAZAHUET

vaig dedicar 

el llibre

 Calaratjada , 

a aquesta dona argelina 

 amb aquestes paraules :

per a

Salima Ghezali

un dels fars que més il.luminen 

aquest mar que en diuen 

mediterrà

i 

aquesta 

imatge de les pedres 

que hi han davant la costa d'Algèria,

que tant em van impactar en veure-

les com surgides d'un  magma

Entrant amb el mercant al Port de Ghazaouet , 

un dia gèlid d'hivern nord africà , 

                                                  ( va ser la meva primera imatge d'Àfrica ). 

                                                                Llavors vaig voler 
                                                             deixar escrit al meu bloc

allò que hi duia 

al camarot :

'

Déu 

va deixar el seu testimoni 

 com 

a penyora i tribut

a la bellesa i la  força 

de la dona 

Argelina 

una perla en forma de pedra 

a

dins 

la mar

'

*

aDg


imatge
' les Rocher de deux frères '
des de la coberta 
del 
CotinsaCatalunya

hivern del 1991

Gazahuet

Argèlia

Salima Ghezali

Bouira

1959

periodista 
escriptora
 editora 

*

CABO DE GATA.....

navegando frente 
a
la costa
de 
CabodeGata

un
buen
día
es
cri
bí

:

perla 
negra

roca azuL

Aguas

tras

Lúcidas
trAs

fOndo

opaco
y

Luz

negrA
en

LunA

bLanca
y
en
tu
cuerpO
de
orilLAs
y
piedras
pLAnas
de
cantos
rodados
en
fondo
de
mar
de
aguas
frías
: 
nuca caté 
tus
corrientes
 ( sub )
marinas.

Re
cuerdo
s
en
Puerto
Genovés
( ya vés !)
o
en San José
o
el
ALmer
i
mar
de
rOsas
rojas
y
veLAs bLAncas 
en tierra de invernaderos
y
riego lunar
en

LOs

oj

os
negros

y más y
más

oscuros
que eL
mAr
de
cabo
de

gata campera 

de
árida
piel
de
tierra
ya
arada 
en 
monte de venus 
y
casa
sevillana
un día
de
                 la
bia
                lo
cuaz 
y
                la 
mirada
altiva
en
un
chiringuito
de
playa
andaluza
en
la
bocana 
de
un
puerto
vent
oso
de
LA
costa catalana 
tu
me
servís
te 
el menú
a
mil pesetas 
y
yo te
LO dejé 
a
cuenta y
nos reímos 
juntos 
del pollo con patatas y 
Los 
huevos con 
bAcón 
pero
:


lo
que
nunca
fué
se
fué
Lo
que
nunca ocurrió
se
es
fumó
y
después
cuando
nos
vino
la muerte 
( de aquella chica )
y 
la 
huida,
ya
solo
 nos 
quedó
una
son
risa,
tu
son
risa
en
el chiringuito de la bocana 
de 
aquel puerto
de costa 
de
tras
montaña

de
ArnándeGata

en 
alguna parte de 
anda
lucía

foto
de
LeilaAmat

som muda constant

nu / sos

1.

nua

mudes 

           la pell

Dia 

          a

dia 

veig 

         mudar

el teu 

          cos

com si 

          fos

un 

de nou 

           i

de nou

mostres

des-

nuant-

te

la nua

claredat

del 

teu nou

nu 

i

en

nuant-

me

a 

         mi

em mostres 

el camí

cap a 

         tu.

Camí

( fet 

per tu i sense dras-

sera ) 

que la teva mà 
freda

guia en mi

cap a

                 tu.

2.

nus

tots 

        dos

mudem 

els cos/

          sos

un

dins l'altre

ens aferrem i ens amollem i desfermem

un /l'altre  goig/ràbia  jo /tu  

per tu i per jo 

la possessió i l'egoisme  l'amor i la generositat l'ingenuitat i la saviesa

de cadas-

cú en 

cadas-

cú és dos i 

ú 

en un ins-

tant 

tan fugaç

de 

tu i de 

jo.

És 

el segon a

quí pertany tot 
el meu                             teu 

món 

d'aquell moment 

en que som 

                                        Déu.

3.

després quan el dia es fa blanc  ( com blanc és el meu blanc damunt el teu cos blanc ) 

desnuem de nou els nostres nus/os i així de nou tots dos nus no som més que dona i home sol

s un davant l'altre  (llavors la teva mà càlida calma el meu cos tremolós )

sol

s de

tu / sol

s de

jo/ tot

es

du

es i 

de

nou 

ja no som més 

que dues

més: dona i home / car 

tot

e

s due

s

sabem

com després del tot                  

                        sempre 

arriba 

el no-

res.

4.

nuats encara (nua tu davant jo i nu jo davant tu ) mudem l'esperit/ mudem els cossos/emmudim tots dos en el demà/ja fem record/un sense l'altre/la suor evapora l'ànsia i l'amor se'n du el record/ reposem l'esperit ben a dins del teu pit, 

i el mugró jugant a fet i amagant-
se, som muda constant.....

*

aDg

*

barcelona

1987

*

fotos
ruth
bernhard

           

andalusí

(  es                      

en

                            gelosi )
es 
carme                   
sí
:

som

dins

els

teus

'llavits'

en

roig

ence
sos
i

sen

se

carmí

(

)

Tot 

el 

com/partiment

te 

en

veja 

de

mi
i

que

sigui

jo
i
no
ells

qui

pugui

com/partir

els teus 

'llavits'

ence
sos
en
roig

carme
sí
i

sen

se 

carmí

*

el sevillano

maig de 1985

aDg

abans de que...

........abans de que t'en vagis jo ja et trobo a faltar........

per
laCira
d'
aDg

escrit en un tovalló de paper minuts després de prendrens algun refresc davant del mar 
a la Barceloneta 
 ( o era a l'escullera ? )

barcelona
tardó
de

mil
noucents
noranta-sis

Quan la desbocada força dels cavalls...

un 
           homenatge 

                                         molt 

                   més 

sentit  

                                               que 

                    re- 

                                       eixit,   

a 
         la memòria  
d
          e 

                                       

                                                                                                                                salvadorespriu

l 

                                   l

poeta

diu
                                                       he mirat aquesta terra
i és l'únic que mira i veu i canta el poema
i les paraules, la seva única arma, i
l'única batalla vençuda quan
el poeta
diu
                                                      he mirat aquesta terra, 
el poema
ja perdura a l'home que encara diu
però,
                                                                    heu vist ? I no mireu encara. 
                                                      I no sentíu  
                                                                          ( ni heu sentit ) la remor de la  gent ?
Únic
a
i
màxim
a
resposta
de
la humanitat
als homes que no hi senten, que no creuen, ni beuen dels
                      cavalls desbocats que baixen com aiguats  pels rials
i
és
quan ell, el poeta,
ja és un poc nostre i el poema i la dignitat i el coratge en la paraula i els mots li fa la força
i crida al mercat, a la plaça :

                         Qui sàpiga, que guiï, i qui vulgui entendre que entengui 
                         el poble ! 
                         Quan baixen com rierols i aiguats desbocats ans com a cavalls sauvatges !
                        Totes !
                        Qui tingui ulls que miri també la terra , 
                        la nostra terra ; 
                        Qui tingui orelles que escolti , la veu
                         del poble !
                        Qui tingui veu encara que cridi :
                        Heu vist aquesta gent com gossos arnats devorant les tristes engrunes de sepharat !                                     
                        Heu vist la terra erma bruta i assecada  que ens han deixat, per la seva  inacabable,                           
                        inabastable  voracitat !  Qui tingui pell en dona i home, i senti els pàlpits del cos,com                                                
                        la mare la sent  alletant  al seu infant, tota l'escorça de la terra,

                                                                              la nostra terra !                                        

                                                                   
  

és llavors 

                   quan el poem 

                                              a 

ja és tot nostre , ja és del

                                                                    poble          !

*

aDg

A SERVANT TO SERVANTS/ SERVENTA DE SERVENTS de/of Robert Frost

I didn't make you know how glad I was
To have you come and camp here on our land.
Ipromised myself to get dowun som day
And see the way you lived, but I don't know !
With a houseful of hungry men to feed
I guess you'd find....

)     No  us vaig dir que contenta vaig estar 

que acampéssiu aquí a la nostra terra.

Em vaig prometre de baixar alguna hora

a veure com vivíeu, però , es clar,

amb tanta gent per atipar a la casa

us  hauria semblat....Em fa l'efecte

que ja no sé expressar els meus sentiments,

ni menys alçar la veu o tenir esma

d'alçar la mà ( i això que ho faig, si cal).
A vos no us passa? Tant de bo que no.
Sóc en un punt que ja no sé del cert
si estic contenta o trista, o com estic.
No tinc sinó com una veu per dins
que em dicta com hauria de sentir
- i em sentiria si no anés de tort.
Teniu el llac.Me'l miro i me'l remiro.
Hi veig una bonica estesa d'aigua.
Bo i dreta em forço a repetir en veu alta
quants avantatges té, tan llarg i estret,
com un retall profund d'algun vell riu
doblement escapçat per l'escanyall de la muntanya,
des de la finestra de l'aiguera,
i les tempestes bufen cap a casa,
alçant-hi onades, cada cop més blanques.
Vaig haver d'oblidar bunyols i coques
per sortir a fora a prendre el goig de l'aigua
un matí clar, o a prendre ventijol
a la car i al cos - tot i la bata-,
quan va apuntar el mal temps al Cau de Drac
i un glop de vent glaçat va arrissar l'aigua.
Sí que és bonic el nostre llac de Willohby!
Com va ser que en sentíssiu a parlar?   
 Vaja el coneix tothom, oi ? En un llibre
    sobre falgueres ? Ara ves quina una!
Que unes coses com plomes decideixin
el vostre anar i venir ! I us ha agradat?
Puc entendre que sí.Però no ho sé !
Amb més gent tot seria una altre cosa,
que  almenys hi hauria guanys. Però el que és ara,
ni les bordes que en Len va fer lloguem
per gaire temps. Tenim un tros de riba
que bé deu valdre alguna cosa, oi ?
Però jo no hi confio com en Len .
Ell tot s'ho mira pel cantó bonic,
inclús a mi. Es pensa que anar al metge
ho  arregla tot. Però no és res,
- el doctor Lowe és l'únic que no ho nega-,
sinó descans de fer la cuina per tants mossos,
de rentar-los els plats, de fer i refer
cents de coses que sempre estan per fer.
A dreta llei, no em tocaria tan 
de pes, però no hi sembla haver remei.
Un esforç més, fa en Len , i ja estarà,
que el millor per sortir-ne...és passar-ho,
almenys per mi, i llavors prou que ho veuran.
No  és que en Len no em vulgui tot el bé.
Va ser ell qui va dir de venir aquí
des del lloc on vaig dir-vos aquell dia que vivíem...deu milles lluny de tot.
No vam mudar-nos sense sacrifici,
però en Len s'hi va fer per compensar-ho.
Amb feina d'home, és clar , de sol a sol,
però treballa ferm com jo , quan pot...
ara bé, a què treu cap fer comparances ?
8i amb tot, la gent no deixen mai de fer-ne ).
La feina no ho és tot. Enguany,
carreteres, i amb tot de gent al volt
que no pensen sinó malbaratar.
Abusen d'ell desvergonyidament
i, per postres, encara se'n glorien.
A casa tenim quatre dels més dropos
que s'escarxofen a xerrar a la cuina
mentre els fregeixo el tall.I tant els és !
El que diuen o fan el engavanya
com si a la cuina no hi hagués ningú.
Tothora entren i surten, com si res :
no sé ni com es diuen ni , molt menys,
com són, ni si mereixen confiança
per deixar-los a casa amb portes franques.
Però no em fan cap por, so no els en faig
tampoc a ells. Això és un joc de dos.
Jo tinc les meves coses : va de casa.
L'oncle no estava bé. I el van tenir 
tancat molts anys, allà, a la casa vella.
Jo vaig ser a fora, un cop, ja ho crec que sí.
A l'Asil Públic.Jo hi estava en contra;
no hi hauria dut mai ningú de casa;
ja sabeu que passava abans...l'asil
era el de  caritat, i els que podien,
abans de dur-hi els seus, els aguantaven
a casa; és cert que sembla més humà.
Però no res : el millor és l'asil.
Allà us hi tenen els mitjans que calen,
i no amargues la vida a l'altre gent...
que ni tu els fas cap bé, ni ells a tu,
en l'estat en que et trobes; no t'adones
ni de l'afecte ni del desafecte.
Jo ja en vaig tenir prou, del vell sistema.
L'oncle es va tornar boig encara jove.
Van pensar si l'havia mossegar un gos, perquè li va agafar la dèria
de  traginar el coixí entre les dents;
però es veu que va ser de mals d'amors,
o així ho he sentit dir. Alguna noia.
Sempre estava parlant d'amor, almenys.
Aviat es va veure que en faria
una de grossa, si no el vigilaven,
i el pare li va fer una gàbia,
o un recambró amb perxes de noguera,
com muntants de graner, del sostre aterra,
amb un estret passatge tot al volt.
Qualsevol tros de moble que hi posaven
el feia  miques, fins i tot el llit.
Van arreglar-li, doncs, un jaça de palla,
com una cort, per ofegar els escrúpols.
El menjar li donaven sense plats.
Prou el vestien, però anava sempre
amb la roba a la mà...tota la roba.
Cruel, oi ? Ells devien fer el millor 
que van saber. Doncs bé , quan pitjor estava,
el pare es va casar, i la pobra núvia
es va haver de fer càrrec d'aquell monstre
i ajustar-hi la seva joventut.
Vet aquí què va dur-li el matrimoni.
Les amoretes li semblaven lletges,
foses amb els seus crits. Perquè a la nit
cridava fins que no tenia alè
i la veu s'extingia a poca a poc.
Estirava els barrots talment un arc
i els amollava perquè espeteguessin
fins que eren llisos com un  col de jou.
Llavors escatainava com si fos 
un joc d'infants- i era el seu únic joc.
Però al final ho van saber acabar.
Jo ni tan sols vaig arribar a conéixe'l;
però la gàbia es conservava igual
a la cambra de dalt de la cabana,
un cau de rates a vessar d'andròmines.
Vaig esperar, això si, que en Len volgués.
No volia retrets si no rutllava.
Però, com vaig saltar, quan vam mudar-nos !
I llavors vaig mirara de ser feliç,
i ho vaig ser , per un temps...però no ho sé!
El canvi s'ha passat, com un remei.
I es que no n'hi ha prou amb les grans vistes
i viure vora el llac.Ja no em fa res...

si en Len no ho veu , que no ho veurà pas mai,
ni li demanaré...no és segur.
Suposo que haig de fer el camí que faig:
altre gent l'ha de fer; perquè no jo ?
Si pogués fer com vos, quasi que penso:
deixau tot i viure a l'aire lliure.
Però ala nit ja no m'agradaria,
ni menys amb la pluja.Ja en tindria prou
i al punt em deliria per un sostre.
He vetllat moltes nits pensant en vós
- més i tot, ben segur, que vós mateix.
El que em sorprèn és que mentre dormíeu
les tendes no s'arrenquessin a volar.
Jo no sóc prou valenta per provar-ho.
Ui!, com m'entreteniu de fer la feina....
però és que , tanmateix, ho necessito.
De feina prou n'hi ha; no me l'acabo.
No hi ha manera de tenir-la al dia.
Mala cosa si em feu endarrerir.
De fet, no estaré mai al dia, en aquest món.
No marxeu, si no us és del tot urgent.

(

There's work enough to do- there's always that;

But behind's behind. The worst that you can do

Is shant't catch up in this world , anyway.

I'd rather you'd not go unless you must.

*

North of Boston 

de

Collected Poems

of

Robert From

imatges de

Dorothea Lange

:

Hoboken 1895/ SanFrancisco 1965.

U.S.A.

considerada

'la fotografa del poble'

es va caracteritzar per

retratar 

les grans migracions interiors 

ocorregudes 

arran de 

la Gran Depressió

als 

Estats Units

*

Robert Frost

(Sanfrancisco 1874 /Boston 1963 )

U.S.A.

va 

cercar 

sempre

d'

ésser

considerat

'el poeta del poble'

cercant la bellesa 

en el llenguatge més planer 

de la gent del poble

com aquest 

poema 

així

ho 

( vol)

demostra

(r)

Traducció 

al català

de 

Miquel Desclot

de

l'edició

d'

Edicions 62

Els llibres de l'Escorpí

Poesia Universal del Segle XX.

*

Barcelona

1994