diumenge, 12 d’octubre de 2014

L'home és sempre feble ....





...) 

               Però Tomàs passava dies sencers a l'hospital i ella s'estava sola a casa. Encara sort que tenia a Katerin i podia sortir amb ell a fer llargues passejades. Quan tornava a casa, s'asseia davant un manual d'alemany o de francès. Però estava trista i li costava concentrar-se. Sovint recordava el discurs que Dubcek havia pronunciat per ràdio en tornar de Morscou. Havia oblidat ja el que havia dit, però no deixava de sentir la seva veu tremolosa. Pensava en ell : soldats estrangers l'havien detingut en el seu propi país, a ell , el cap d'un estat independent, se'l van emportar, el van tenir quatre dies en algun lloc de les muntanyes d'Ucraïna, li van fer entendre que l'afusellarien, com havien afusellat al seu predecessor Imre Nagy, després el van portar a Moscou, li van ordenar que es banyés, que s'afaités, , que es vestís, que es posés la corbata, li havien anunciat que ja no estava destinat a l'execució , li havien ordenat que s'havia de considerar de nou cap d'estat,i el van fer seure a la taula davant Brejnev i el van forçar a negociar .

           Havia tornat humiliat i s'havia adreçat a un país humiliat. Estava humiliat fins el punt de no poder parlar. Teresa no oblidarà mai aquelles terribles pauses enmig de les seves frases Estava tan esgotat ? Malalt ? L'havien drogat ? O no era més que la desesperació ?Si no n'ha de quedar res de Dubcek, aquelles llargues i terribles pauses quan no podia respirar, davant de tota la nació, enganxada als receptors, aquelles pauses si que quedaran. Elles conteníen tot l'horror que havia caigut sobre el país.    



(1)                  

 Era el setè dia  després de la invasió, ella escoltava el discurs en la redacció d'un diari que durant aquells dies s'havia convertit en el portaveu de la resistència. En aquells moments tots els qui allà escoltaven Dubcek l'odiaven. Li retreien el conveni que ell havia consentit, se sentien humiliats per la seva humiliació, i la seva feblesa els ofenia.


Quan ara , a Zuric, recordava aquell moment, ja no sentia cap mena de menyspreu envers Dubcek. La paraula feblesa ja no li sonava com una comdemna. L'home és sempre feble quan està comfontat amb un enemic superior en nombre, tot i que tingui el cos atlètic com Dubcek. Aquella feblesa que aleshores els semblava insuportable , repugnant , i que els havia expulsat del país, de sobte l'atreia. Ella s'adonava que formava part dels febles, del camp dels febles, del país dels febles, i que els havia de ser fidel, precisament perquè eren febles i es quedaven sense alè enmig d'una frase.

    Se sentia atreta per la feblesa tan com pel vertigen. S'hi sentia perquè ella mateixa era feble. 





(....




reflexions
en
un capítol 
del llibre 

La insostenible lleugeresa del ser 
que 
l'escriptor txec

Milan Kundera 

va escriure 
des
del 
seu 
exili
a
París
a
finals dels anys setanta 
del segle XX





(3)


Fotos
1.
Dubcek als anys 
60'

2.

Havel
abraça
Dubcek
a
finals dels 90'
en la segona primavera txeca

3.

Milan Kundera

( Brno  1929 )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada